Reflexionant sobre les idees de Sir Ken Robinson

El programa Redes de TVE sempre ens obsequia amb les millors joies de cada camp del saber. En aquesta entrevista, Sir Ken Robinson (programa Redes) ens analitza el sistema educatiu actual i ens diu que és anacrònic. Es basa en que els tres objectius bàsics que persegueix abastar tot sistema educatiu han canviat tant que el sistema ja no pot assolir les fites pel qual està dissenyat.

Crec que Sir Ken Robinson té raó ens el seu plantejament, però potser jo sóc més mal pensat que ell i sostinc que la transformació del sistema educatiu sí que s’ha fet. No és que s’hagi fet malament, és que deliberadament interessa que sigui així de dolent.

Ken Robinson diu que hi ha tres objectius bàsics que estan a la base de qualsevol sistema educatiu:

• Econòmic. Amb la revolució industrial es pretenia formar els futurs treballadors d’aquell sistema productiu emergent. Avui dia els canvis econòmics globals fan que el model no estigui ben ajustat. La producció es realitza en països asiàtics i la formació dels alumnes d’avui en dia no s’ajusta a les noves necessitats del mercat.
• Cultural. Tot sistema vol que els seus alumnes prenguin consciència de la cultura que els envolta i situar-la vers les altres del món. Amb un planeta més interdependent i complex aquesta missió es fa més difícil d’aconseguir si més no com es feia fins ara.
• Personal. Donar el millor d’un mateix. Que tota persona descobreixi quines són les seves fortaleses. En aquest sentit la cerca del primer objectiu ha conculcat la possibilitat d’aconseguir aquest tercer. S’han prioritzat determinades àrees de saber que s’han associat a l’èxit professional i s’han menystingut altres àrees de caire més pròpioceptives per considerar-les inproductives. Conclou Ken Robinson que tenim una visió molt reduccionista de la intel·ligència.

Sir Ken Robinson defensa un canvi a l’educació que afronti aquests canvis que han deixat descol·locats als sistemes educatius de tants països.

…

I si aquests objectius ja no foren els que es desitja cobrir?

• Econòmic. El canvi econòmic no es modifica, ni atenua. És la població que s’adapta a la nova realitat. Igual que ho va fer davant de la Revolució Industrial. Ara potser es necessiten dues velocitats culturals, aquells capaços de dissenyar els canvis, la tecnologia i la producció dels futurs bens de consum i una massa consumidora amb un paper deliberadament menys rellevant.
  Això justificaria la poca voluntat de transformació que hi ha al voltant de l’educació i la manca d’acord dels representants del poble que tenen percepcions del món antagòniques.
• Cultural. El flux de ciutadans en un món més interconnectat ha augmentat. L’intercanvi de coneixements culturals és més fluïd. Però els models no sempre són compatibles. Els xocs culturals han provocat incomprensió entre cultures, quan no, directament, conflictes bèlics. El paper de l’escola actual ha estat el de lubricar aquestes diferències i recolzar els valors de la convivència sense rebre cap ajut a canvi. Els mercats han utilitzat aquests flux migratoris aconseguint mà d’obra que respongués ràpidament a les seves necessitats. L’escola s’ha vist sense recursos humans, ni materials per fer front al nou escenari.
• Personal. Una escola configurada per impartir un tipus de docència més magistral i tecnològica es troba descol·locada davant un nou alumnat que té accés immediat a la informació i que veu en el professorat a algú paral·lel, algú que ja no “posseeix” el coneixement.
  Es cau a la trampa d’utilitzar les eines on aquest alumnat s’hi troba còmode (immediatessa, baixa reflexió, recolzament visual,…)  i s’implementen solucions que reforcen una educació permissiva, superficial i igualitària (baixant nivells, és clar).

Però i si tot aquest desajustament ja respongués a les noves necessitats globals? Sé que aquestes paraules són molt perverses, però l’escola actual produeix el que el nou context mundial necessita.

Per una banda el sistema educatiu produeix dos tipus d’alumnat: una petita quantitat que rep una formació elitista i un gran gruix de ciutadans (tot i que més que mai amb titulació universitària) que formaran part de la massa consumista que alimenta els mercats.

També hi ha una identitat cultural més difuminada i fins i tot enfrontada on l’únic que sembla tenir sentit i marcar el “tempo” de la societat sigui l’economia.

Finalment es produeix un ciutadà més individualista, més interconnectat (pel massmedia i internet), però més difícil de mobilitzar. També un ciutadà més superficial, conformat amb els beneficis immediats i menys capaç d’aprofundir i participar en la transformació de la societat en la que viu.

Aquesta escola, la que produeix aquest tipus de societat, potser ja respon a les necessitats d’aquest nou món on el capital és més important que les persones i on els drets socials estan al servei de l’economia i no a l’inrevés.

L’escola sola no pot crear un nou món. Tota la tribu ha d’educar a l’individu, però la tribu està fent un tomb per Wall Street.