La insatisfacció de fer el que es pot

Sóc tutor a primària i coordinador TIC de la meva escola.

De 25 hores lectives tinc 23 amb alumnes i 2 per vetllar pel manteniment de més de 100 andròmines informàtiques, webs i altres. Les 7 hores de casa són, principalment, per preparar classes i corretgir proves. A més, tenim 5 hores que es reparteixen en atenció a pares, reunions de nivell, cicle i coordinació.

Em pregunto d’on puc treure les hores per “realitzar” la feina. A les reunions es planifica, destria, debat, … els projectes i tasques, però la feina que se’n deriva cal que tingui el seu espai i dedicació; i no el té.

Tothom que sigui docent sap de que parlo. El llistat que ara podria fer a tall d’exemple seria llarguíssim. Mica en mica se m’amuntega la feina i la que realitzo no pot tenir la qualitat que jo voldria donar-li (diguin el que diguin els indicadors de qualitat del Departament d’Educació).

La manca d’hores no és res més que una evidència més de les deficiències estructurals que té el sistema. Sistema docent que a cada canvi legislatiu-pedagògic (que no soluciona les diferents necessitats dels diferents agents implicats: alumnes, docents, famílies, etc) es torna més pervers.

Les bones praxis existeixen, però són com els oasis en el desert, escases. Sovint miratges, moltes vegades esforços a contracorrent, però mai t’acompanyen al llarg del camí.

Seguirem creuant el desert, això sí, amb il•lussió!!

Anuncis

Com és que no ens assemblem a Finlàndia?

Coat_of_arms_of_Finland.svgEn un article recent del Catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona, César Coll, s’esmentava un llibre que analitza el perquè dels bons resultats dels estudiants finesos en proves PISA. És tracta de l’obra de P. Sahlbert, “Lliçons fineses: que pot el món aprendre dels canvis educatius a Finlàndia”.

Breument seleccionaré alguns dels aspectes que ens separen d’aquest model educatiu. Fa gràcia, per no dir pena, que es vulguin obtenir els mateixos resultats que en el país nòrdic tot i no seguir cap de les línies que s’han aplicat en aquest model d’èxit.

  • La transformació del model finès s’inicià fa 40 anys. Durant els primers 25 es van establir les bases, acords i es dissenyà el camí a seguir. En els darrers 15 anys han començat a recollir-se els resultats de l’aposta.
    Per contra al nostre país ha hagut un canvi de llei educativa gairebé a cada legislatura. Set en els darrers 32 anys.
  • En el país nòrdic, l’educació bàsica dura 9 cursos i la secundària 3. Aquesta educació secundària té dues línies una de caire més acadèmic i altra més professional.
    No cal dir que la durada aquí és totalment diferent 6+4+2. Recordeu quan la primària (EGB) durava 8 anys i el BUP 3 i el COU 1? Allò s’assemblava més al model 9+3 dels finesos, no?
  • A Finlàndia només hi ha una avaluació externa al final de l’educació secundària d’orientació acadèmica.
    En el nostre model hi ha dues avaluacions i en el nou projecte de llei (LOMCE) es volen aplicar 6!!
  • El professorat a Finlàndia està prou ben pagat, està molt ben seleccionat i té molt de prestigi socialment; a més no hi ha cap sistema de mesures de rendiment centrades en el professorat.
    Aquest punt és radicalment oposat al que existeix al nostre país.
  • Les escoles no són afegides a cap “ranking” basat en el rendiment de l’alumnat.
    Aquí s’està començant a utilitzar aquest sistema de rankings i es vol arribar a fer públic.
  • A Finlàndia tota la comunitat educativa va a una: consells escolars, famílies, sindicats, empresaris, administració, polítics. Tots vetllant per l’excel·lència i l’equitat com a base de la qualitat educativa.
    Com aquí, oi?

És a dir que per voler obtenir els mateixos resultats que a Finlàndia es prenen decisions totalment oposades.