“Això és el que hi ha?”

 

Ens trobem a pocs dies de la celebració d’una vaga general. En moments com aquest,sovint, s’enfronten diferents tipus d’opinió a favor i en contra de la mateixa, però hi ha un determinat tipus d’argument que emergeix amb empenta tot i tenir-ne poca força moral: “No podem fer res, … això és el que hi ha”.

Una de les eines paralitzadores d’aquesta societat postmoderna és fer creure al ciutadà que hi ha coses que són com són, inamobibles. Com si la realitat no es pogués canviar, com si sempre hagués estat com ara. És evident que no és així i que al llarg dels temps arreu les coses han canviat. Conscient o inconscientment, amb més o menys mala intenció, sostenir l’argument del “això és el que hi ha” només aconsegueix que la societat caigui en el parany de l’inmobilisme. Els ciutadans es tornen individualistes, conformistes i superficials. Sovint reconeixen que la realitat no és com els agradaria, però han oblidat (o els han ajudat a oblidar) que els canvis depenen d’ells mateixos. Han pensat que exerceixen la democràcia quan van a votar; i la democràcia s’exerceix participant activament en la construcció d’una societat més justa. En aquest sentit, la classe política no ha ajudat gaire quan ha utilitzat el verb “participar” quan demanava el vot al ciutadà. Els polítics ens “consulten” cada quatre anys, una altra cosa és si ens permeten participar mai. No s’ha de confondre consultar amb participar.

L’expressió “això és el que hi ha” fa molt de mal. Tan de mal que, fins i tot, alguns renuncien a un dret reivindicatiu com és de la vaga, que no és una altra cosa que una legítima forma de participar en una societat democràtica.