La insatisfacció de fer el que es pot

Sóc tutor a primària i coordinador TIC de la meva escola.

De 25 hores lectives tinc 23 amb alumnes i 2 per vetllar pel manteniment de més de 100 andròmines informàtiques, webs i altres. Les 7 hores de casa són, principalment, per preparar classes i corretgir proves. A més, tenim 5 hores que es reparteixen en atenció a pares, reunions de nivell, cicle i coordinació.

Em pregunto d’on puc treure les hores per “realitzar” la feina. A les reunions es planifica, destria, debat, … els projectes i tasques, però la feina que se’n deriva cal que tingui el seu espai i dedicació; i no el té.

Tothom que sigui docent sap de que parlo. El llistat que ara podria fer a tall d’exemple seria llarguíssim. Mica en mica se m’amuntega la feina i la que realitzo no pot tenir la qualitat que jo voldria donar-li (diguin el que diguin els indicadors de qualitat del Departament d’Educació).

La manca d’hores no és res més que una evidència més de les deficiències estructurals que té el sistema. Sistema docent que a cada canvi legislatiu-pedagògic (que no soluciona les diferents necessitats dels diferents agents implicats: alumnes, docents, famílies, etc) es torna més pervers.

Les bones praxis existeixen, però són com els oasis en el desert, escases. Sovint miratges, moltes vegades esforços a contracorrent, però mai t’acompanyen al llarg del camí.

Seguirem creuant el desert, això sí, amb il•lussió!!

Com és que no ens assemblem a Finlàndia?

Coat_of_arms_of_Finland.svgEn un article recent del Catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona, César Coll, s’esmentava un llibre que analitza el perquè dels bons resultats dels estudiants finesos en proves PISA. És tracta de l’obra de P. Sahlbert, “Lliçons fineses: que pot el món aprendre dels canvis educatius a Finlàndia”.

Breument seleccionaré alguns dels aspectes que ens separen d’aquest model educatiu. Fa gràcia, per no dir pena, que es vulguin obtenir els mateixos resultats que en el país nòrdic tot i no seguir cap de les línies que s’han aplicat en aquest model d’èxit.

  • La transformació del model finès s’inicià fa 40 anys. Durant els primers 25 es van establir les bases, acords i es dissenyà el camí a seguir. En els darrers 15 anys han començat a recollir-se els resultats de l’aposta.
    Per contra al nostre país ha hagut un canvi de llei educativa gairebé a cada legislatura. Set en els darrers 32 anys.
  • En el país nòrdic, l’educació bàsica dura 9 cursos i la secundària 3. Aquesta educació secundària té dues línies una de caire més acadèmic i altra més professional.
    No cal dir que la durada aquí és totalment diferent 6+4+2. Recordeu quan la primària (EGB) durava 8 anys i el BUP 3 i el COU 1? Allò s’assemblava més al model 9+3 dels finesos, no?
  • A Finlàndia només hi ha una avaluació externa al final de l’educació secundària d’orientació acadèmica.
    En el nostre model hi ha dues avaluacions i en el nou projecte de llei (LOMCE) es volen aplicar 6!!
  • El professorat a Finlàndia està prou ben pagat, està molt ben seleccionat i té molt de prestigi socialment; a més no hi ha cap sistema de mesures de rendiment centrades en el professorat.
    Aquest punt és radicalment oposat al que existeix al nostre país.
  • Les escoles no són afegides a cap “ranking” basat en el rendiment de l’alumnat.
    Aquí s’està començant a utilitzar aquest sistema de rankings i es vol arribar a fer públic.
  • A Finlàndia tota la comunitat educativa va a una: consells escolars, famílies, sindicats, empresaris, administració, polítics. Tots vetllant per l’excel·lència i l’equitat com a base de la qualitat educativa.
    Com aquí, oi?

És a dir que per voler obtenir els mateixos resultats que a Finlàndia es prenen decisions totalment oposades.

 

El gota a gota educatiu

Amb aquest títol es podria pensar que un vol parlar de l’estat de coma en que es troba l’educació del nostre país, malalta de retallades. Però no és així, em ve de gust fer un tribut als docents. Aquells professionals que m’envolten, als del meu centre i als que em trobo en cursos i seminaris. Sense ells el sistema es colapsaria.

Les condicions en que es treballa avui en dia són lamentables. És difícil sobreviure al dia a dia escolar i, en canvi, aquest col·lectiu ho fa posant-ho tot de la seva part; posant tota la carn a la graella. Qui critiqui a aquest col·lectiu és que no el coneix. Qui el menystingui està faltant al respecte a unes persones que es deixen la pell lluitant en solitari per millorar el futur de les noves generacions.

El gota a gota no és el del pal de serum del malalt, tot i que està permetent que el pacient no mori. És el gota a gota del rec. Aquell que aprofita l’aigua i que fa créixer amb paciència els fruits. Aquest és el gota a gota que, amb la seva tasca diària, fan els professionals de la docència. Un col·lectiu transcendentment compromés amb la seva tasca i que lluita per no deixar-se arrossegar pels temps difícils que vivim.

Els que sou docents sabreu trobar exemples que il·lustren aquesta dedicació que avui subratllo. Els que no, pregunteu. Demaneu als mestres que cal fer avui per sobreviure amb dignitat al dia a dia en un centre escolar.

Companyes, companys, em venia de gust fer-vos aquest tribut. Em sento orgullós de ser mestre i de pertànyer a aquest col·lectiu.

Direcció novell d’un centre escolar

Des de fa mes de quatre mesos que un dorm pitjor, treballa moltes més hores, té més responsabilitats, té sensació de no desconnectar de la feina en cap moment, se sent al servei de tothom i creu no arribar a contentar ningú, pretén impulsar idees, consensuar-les, dinamitzar equips de treball i implementar respostes a necessitats que prèviament s’han diagnosticat. Avalua, planifica, coordina, controla … està al corrent de tot i se li escapen tantes coses!

Però té poc temps, menys del que voldria, per relacionar-se amb els seus companys, escoltar-los, xerrar i riure amb ells, distreure’s sense mirar el rellotge o tenir sensació que es perd el temps. I el que és pitjor, està més absent de casa, física i mentalment. No pot dedicar el mateix temps que abans a la família i, de vegades, el temps que dedica té menys qualitat. Tampoc troba temps per aquelles aficions, entreteniments, distraccions, … per un mateix.

Tot en nom de la docència, d’aquesta feina que se sosté en la vocació, però que d’aquest insuficient fil també penja. Que té en cadascun dels seus professionals un pou de ciència, però que no hi ha dos que coincideixin en veure les coses de la mateixa manera. Tot per professionalitat, per responsabilitat i a canvi d’un menysteniment social que un no comprén, però del que té un sentiment de culpa; de que alguna cosa haurem fet malament perquè la gent no ens doni crèdit.

I més enllà… els alumnes, els veritables protagonistes, aquells que aprenen tot i les nostres actuacions, malgrat els contradictoris missatges que reben de dins i fora d’aquest microcosmos anomenat escola.

“Això és el que hi ha?”

 

Ens trobem a pocs dies de la celebració d’una vaga general. En moments com aquest,sovint, s’enfronten diferents tipus d’opinió a favor i en contra de la mateixa, però hi ha un determinat tipus d’argument que emergeix amb empenta tot i tenir-ne poca força moral: “No podem fer res, … això és el que hi ha”.

Una de les eines paralitzadores d’aquesta societat postmoderna és fer creure al ciutadà que hi ha coses que són com són, inamobibles. Com si la realitat no es pogués canviar, com si sempre hagués estat com ara. És evident que no és així i que al llarg dels temps arreu les coses han canviat. Conscient o inconscientment, amb més o menys mala intenció, sostenir l’argument del “això és el que hi ha” només aconsegueix que la societat caigui en el parany de l’inmobilisme. Els ciutadans es tornen individualistes, conformistes i superficials. Sovint reconeixen que la realitat no és com els agradaria, però han oblidat (o els han ajudat a oblidar) que els canvis depenen d’ells mateixos. Han pensat que exerceixen la democràcia quan van a votar; i la democràcia s’exerceix participant activament en la construcció d’una societat més justa. En aquest sentit, la classe política no ha ajudat gaire quan ha utilitzat el verb “participar” quan demanava el vot al ciutadà. Els polítics ens “consulten” cada quatre anys, una altra cosa és si ens permeten participar mai. No s’ha de confondre consultar amb participar.

L’expressió “això és el que hi ha” fa molt de mal. Tan de mal que, fins i tot, alguns renuncien a un dret reivindicatiu com és de la vaga, que no és una altra cosa que una legítima forma de participar en una societat democràtica.

El derecho a huelga y su contenido esencial

 

Ante la imminente huelga general analicemos los preceptos legales en que se basa este derecho

TRABAJADORES I EMPRESARIOS DEFIENDEN SUS INTERESES

Cuando el art. 7 de la Constitución Española (CE) establece que los sindicatos de trabajadores y las asociaciones empresariales contribuyen a la defensa y promoción de los intereses económicos y sociales que les son propios, está reconociendo de manera tácita pero inequívoca que no existe un interés general; por lo menos, no entendido como un interés común.

MEDIDAS: UNOS LA HUELGA, OTROS EL “LOCK OUT”

Este conflicto de intereses no se le escapó al Constituyente cuando en el art. 37.2 CE reconoció el derecho de los trabajadores y empresarios a adoptar medidas de conflicto colectivo. Quedaba así establecido un principio de reciprocidad en el que la contrapartida al derecho de huelga de los trabajadores lo ponía el “lock out” o cierre patronal. Así, este último derecho quedó también implícitamente reconocido por nuestra Carta Magna.

EL LÍMITE, LOS SERVICIOS ESENCIALES

De una forma más explícita, el art. 28.2 reconoce el derecho a la huelga de los trabajadores para la defensa de sus intereses. El único límite que el Constituyente impuso a los trabajadores prosigue en el mismo artículo, cuando establece que la Ley que regule el ejercicio de este derecho establecerá las garantías precisas para asegurar el mantenimiento de los servicios esenciales de la comunidad. Por lo tanto, parece claro que los trabajadores, cuando ejercen su derecho a la huelga, no tienen por qué ser sensibles a otros intereses que no sean los suyos propios.

UN DERECHO BLINDADO

El Derecho de Huelga fue configurado como un Derecho Fundamental y, como tal, goza de reserva de ley. El mismo art. 28.2 ya alude a “la ley” que lo habrá de regular. Sin embargo, es el art. 53.1 CE el que preceptúa, como una Garantía, el que los derechos y libertades comprendidos entre los artículos 14 a 38 CE – entre los que se incluye el Derecho de Huelga – se regulen sólo por Ley. Asimismo, el Constituyente, a través del mismo art. 53.1, quiso (como otra garantía adicional más) poner a salvo, los citados Derechos y Libertades, de la propia Ley que los habría de regular cuando estableció que la ley que regule el ejercicio de tales derechos y libertades deberá respetar en todo caso su contenido esencial.

Completa este blindaje lo prevenido en el art. 81.1 CE, cuando establece que, entre otras, son leyes orgánicas las relativas al desarrollo de los derechos fundamentales y de las libertades públicas. El art. 81.2 CE precisa que la aprobación, modificación o derogación de las Leyes orgánicas exigirá mayoría absoluta del Congreso.

UNA LEY QUE TODAVÍA NO EXISTE!

Aunque la anunciada ley orgánica que habría de regular el Derecho a la Huelga no existe aún, -es la última gran ley constitucional pendiente-. El citado Derecho Fundamental sí está regulado por Sentencia del Tribunal Constitucional (STC 11/1981, de 08 de abril). Se trata, ésta, de una Sentencia de las conocidas como Interpretativas, que indican el sentido preciso que debe tener una norma para no ser contraria a la CE. A través de este tipo de sentencias, el TC innova el Derecho. La Jurisprudencia del TC tiene, entonces, la consideración de Fuente de Derecho.

EL DERECHO A HUELGA FUE OBJETO DE RECURSO DE INCONSTITUCIONALIDAD

La regulación de la huelga en nuestro Derecho se contenía en el Real Decreto Ley de Relaciones de Trabajo de 4 de marzo de 1977 (post-franquista pero pre-constitucional) Esta norma fue objeto, en su día, de un recurso de inconstitucionalidad, que desembocó en la citada STC 11/1981, sentencia interpretativa que salvó, en general, la constitucionalidad de la misma pero vinculó la interpretación de muchos de sus preceptos. El R.D.L.R.T. debe, por tanto, leerse a la luz de esta sentencia.

LA CONSTITUCIÓN GARANTIZA QUE NINGUNA DISPOSICIÓN PUEDE IR CONTRA LO QUE ESTABLECE LA CARTA MAGNA

Por un lado, el art.9.3 CE garantiza el principio de jerarquía normativa. Si lo enlazamos con lo prevenido en el Apdo. 3 de la Disposición Derogatoria de la propia CE, cuando explicita que quedan derogadas cuantas disposiciones se opongan a lo establecido en esta Constitución, no cabe duda de que en lo más alto de la piràmide de prelación de las Fuentes del Derecho se asienta la CE; nuestra Carta Magna.

Por otro lado, establece el art. 1 de la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional (LOTC) que el TC es el Intérprete Supremo de la CE. Así las cosas, es clave saber qué interpretación hizo el TC de ese “concepto jurídico indeterminado” denominado “contenido esencial” del Derecho de Huelga que, recordemos, supone un límite que la CE impone directamente al legislador.

UNA MAYORIA ABSOLUTA PODRIA CREAR LA LEY ORGÁNICA QUE LIMITASE EL DERECHO A HUELGA

Teniendo en cuenta que los poderes públicos, en virtud de lo prevenido en el art 9.1 CE, están sujetos a la Constitución, éstos no pueden sustraerse a la interpretación que del Derecho de Huelga hizo ya el TC hace más de 30 años. Esto cobra especial relevancia de cara a una eventual regulación vía Ley Orgánica. Sin perjuicio de que, personalmente, considero que sería democráticamente insano regular un Derecho Fundamental en un momento de Mayoría Absoluta monopolizada por un solo color político, el Gobierno tiene la Iniciativa Legislativa (art. 87.1 CE). Así, tras someter al Congreso de los Diputados un Proyecto de Ley aprobado en Consejo de Ministros (art.88 CE), ése podría aprobarse por Mayoría Absoluta con los votos de un solo grupo parlamentario (el del Gobierno), sin necesidad de apoyos de otras formaciones políticas.

EL MANIDO ARGUMENTO DEL INTERÉS GENERAL

Sería susceptible de recurso de inconstitucionalidad la Ley Orgánica que intentase limitar el derecho de huelga en base a previsibles perjuicios para los intereses de colectivos distintos del de los trabajadores. Igualmente inconstitucional sería limitar el derecho pretendiendo asimilar el interés particular de la patronal con el interés general. Sin perjuicio de que no existe un interés común, en una Democracia Representativa como la nuestra, el interés general se correspondería con el interés de la mayoría; esto es, con el interés de la clase trabajadora. Esto último es especialmente cierto en las Huelgas “Generales”, que – es de Perogrullo – son de interés “general”

Por todo lo expuesto hasta ahora parece que aún queda un hilo de esperanza para el DERECHO (con mayúsculas), entendido como un mero instrumento al servicio del VALOR JUSTICIA (art. 1 CE). Sin embargo, este que escribe es un descreído y se comienza a formular las siguientes preguntas:

¿Pueden los Tribunales cambiar sus propios criterios jurisprudenciales?

 

¿Es el TC un órgano susceptible de irse tiñendo de determinado color político conforme se van renovando sus miembros por terceras partes cada tres años (art. 159.3 CE)?

Las respuestas a estas preguntas son: Sí. Por supuesto; o bien: Por supuesto. Sí (como queráis) …

… ¿entonces? … entonces os emplazo a que leáis mi próximo artículo sobre la “División de Poderes” …

Reflexionant sobre les idees de Sir Ken Robinson

El programa Redes de TVE sempre ens obsequia amb les millors joies de cada camp del saber. En aquesta entrevista, Sir Ken Robinson (programa Redes) ens analitza el sistema educatiu actual i ens diu que és anacrònic. Es basa en que els tres objectius bàsics que persegueix abastar tot sistema educatiu han canviat tant que el sistema ja no pot assolir les fites pel qual està dissenyat.

Crec que Sir Ken Robinson té raó ens el seu plantejament, però potser jo sóc més mal pensat que ell i sostinc que la transformació del sistema educatiu sí que s’ha fet. No és que s’hagi fet malament, és que deliberadament interessa que sigui així de dolent.

Ken Robinson diu que hi ha tres objectius bàsics que estan a la base de qualsevol sistema educatiu:

  • Econòmic. Amb la revolució industrial es pretenia formar els futurs treballadors d’aquell sistema productiu emergent. Avui dia els canvis econòmics globals fan que el model no estigui ben ajustat. La producció es realitza en països asiàtics i la formació dels alumnes d’avui en dia no s’ajusta a les noves necessitats del mercat.
  • Cultural. Tot sistema vol que els seus alumnes prenguin consciència de la cultura que els envolta i situar-la vers les altres del món. Amb un planeta més interdependent i complex aquesta missió es fa més difícil d’aconseguir si més no com es feia fins ara.
  • Personal. Donar el millor d’un mateix. Que tota persona descobreixi quines són les seves fortaleses. En aquest sentit la cerca del primer objectiu ha conculcat la possibilitat d’aconseguir aquest tercer. S’han prioritzat determinades àrees de saber que s’han associat a l’èxit professional i s’han menystingut altres àrees de caire més pròpioceptives per considerar-les inproductives. Conclou Ken Robinson que tenim una visió molt reduccionista de la intel·ligència.

Sir Ken Robinson defensa un canvi a l’educació que afronti aquests canvis que han deixat descol·locats als sistemes educatius de tants països.

I si aquests objectius ja no foren els que es desitja cobrir?

  • Econòmic. El canvi econòmic no es modifica, ni atenua. És la població que s’adapta a la nova realitat. Igual que ho va fer davant de la Revolució Industrial. Ara potser es necessiten dues velocitats culturals, aquells capaços de dissenyar els canvis, la tecnologia i la producció dels futurs bens de consum i una massa consumidora amb un paper deliberadament menys rellevant.
    Això justificaria la poca voluntat de transformació que hi ha al voltant de l’educació i la manca d’acord dels representants del poble que tenen percepcions del món antagòniques.
  • Cultural. El flux de ciutadans en un món més interconnectat ha augmentat. L’intercanvi de coneixements culturals és més fluïd. Però els models no sempre són compatibles. Els xocs culturals han provocat incomprensió entre cultures, quan no, directament, conflictes bèlics. El paper de l’escola actual ha estat el de lubricar aquestes diferències i recolzar els valors de la convivència sense rebre cap ajut a canvi. Els mercats han utilitzat aquests flux migratoris aconseguint mà d’obra que respongués ràpidament a les seves necessitats. L’escola s’ha vist sense recursos humans, ni materials per fer front al nou escenari.
  • Personal. Una escola configurada per impartir un tipus de docència més magistral i tecnològica es troba descol·locada davant un nou alumnat que té accés immediat a la informació i que veu en el professorat a algú paral·lel, algú que ja no “posseeix” el coneixement.
    Es cau a la trampa d’utilitzar les eines on aquest alumnat s’hi troba còmode (immediatessa, baixa reflexió, recolzament visual,…)  i s’implementen solucions que reforcen una educació permissiva, superficial i igualitària (baixant nivells, és clar).

Però i si tot aquest desajustament ja respongués a les noves necessitats globals? Sé que aquestes paraules són molt perverses, però l’escola actual produeix el que el nou context mundial necessita.

Per una banda el sistema educatiu produeix dos tipus d’alumnat: una petita quantitat que rep una formació elitista i un gran gruix de ciutadans (tot i que més que mai amb titulació universitària) que formaran part de la massa consumista que alimenta els mercats.

També hi ha una identitat cultural més difuminada i fins i tot enfrontada on l’únic que sembla tenir sentit i marcar el “tempo” de la societat sigui l’economia.

Finalment es produeix un ciutadà més individualista, més interconnectat (pel massmedia i internet), però més difícil de mobilitzar. També un ciutadà més superficial, conformat amb els beneficis immediats i menys capaç d’aprofundir i participar en la transformació de la societat en la que viu.

Aquesta escola, la que produeix aquest tipus de societat, potser ja respon a les necessitats d’aquest nou món on el capital és més important que les persones i on els drets socials estan al servei de l’economia i no a l’inrevés.

L’escola sola no pot crear un nou món. Tota la tribu ha d’educar a l’individu, però la tribu està fent un tomb per Wall Street.

 

Col·lecció d’eufemismes en temps de crisi

 

Eufemisme ve de les paraules gregues “eu” i “feme” que vindrien a significar una cosa així com: bon – parlar. La veritat és que són paraules que, més que sinònims són termes, que pretenen substituir a una altra considerada “tabú”.

Durant aquest període de crisi es poden recollir un bon grapat d’eufemismes. Molts es poden escoltar a la prensa (tv,radio i premsa) i això, personalment, em molesta. Sentir-los en veu d’un polític encara s’entén, perquè ell, o ella, tractarà d’ “endolcir” quan no d’enganyar directament al ciutadà, fent servir l’eufemisme en qüestió. Però un periodista quins objectius persegueix per utilitzar-los?

Veiem alguns:

  • Quan es parla d’acomiadaments, modificacions en les indemnitzacions o similars; ens diuen “flexibilitat laboral” o “regulacions de les plantilles”.
  • Si es congelen o redueixen salaris es pot dir “reduïr la despesa social”.
  • En canvi si la despesa és per construir una estació de l’AVE (encara que desprès estigui infrautilitzada) es pot utilitzar l’eufemisme, “inversió”.
  • Quan un sistema capitalista com el que domina la nostra societat trontolla per culpa dels especuladors es diu que ho fa per culpa dels “mercats”; en canvi si les persones denuncien les injustícies del sistema poden ser titllades d’“antisistema”.
    Qui posa més en perill al sistema? Qui el fa més injust i se’n aprofita?

Eufemismes hi ha molts i sovint són perversos, … o hauríem de dir “ignominiosos”?