Entrades Antigues

Espai on recuperaré alguns post d’un blog anterior. Habitualment reflexions fetes fa més de tres anys i que, sorprenent, segueixent vigents.

25 de Novembre de 2007

El meu últim comentari en aquest bloc, intentava donar algunes pinzellades sobre les mancances del nostre sistema educatiu. Evidentment que com a comentari que era, no podia ser massa exhaustiu (això seria per altres tipus de escrits), però vaig intentar donar llum sobre alguns (que no tots!!!) dels problemes que jo creia més evidents.
Una vegada fet aquest petit comentari, m’agradaria potser donar alguna solució. Aquest matí m’he llevat escoltant a la ràdio la inquietant notícia de que Catalunya és a la cua dels resultats acadèmics a Espanya i a Europa. Bé, només superem la Comunitat Canària, no sé si això és un mèrit…
El que sí que és cert es que ja es veia venir i per això se m’acudeixen algunes solucions, que en un optimisme quasi metafísic, pensó que serien aplicables.
Les possibles solucions són les següents:

1) Jo començaria per donar una mica més de prestigi a la nostra professió. Les formes serien les següents:

  • Endurir el sistema d’accés a la carrera de magisteri, que no tothom pogués entrar.
  • Transformar la carrera de magisteri i convertir-la en una Llicenciatura en Ciències de la Educació, amb especialitats i amb un practicum molt més extens i avaluat de manera més sistemàtica.
  • Es podría fer un practicum que tingués molts crèdits, que servís perquè un estudiant d’últim any pogués desenvolupar una feina remunerada (les condicions ja es veurien) i que a més a més servís com a nota important per poder obtenir el títol.
  • Perquè la nostra professió tingués més prestigi, jo enduriria una mica el sistema d’accés a les funcions de substitut o interí, no deixant entrar a tothom indiscriminadament, sino proposant un sistema de qualitat per poder entrar.
  • Si volem aconseguir semblar-nos a Finlàndia, com ara sembla que és el model a seguir, hem de donar uns sous una mica més elevats dels que hi ha ara, posant-nos a l’alçada d’altres professionals que també desenvolupen professions importants per a la societat. Per aconseguir això, haurem d’aconseguir primer que hi hagi una paritat real, i que una feina que fan majoritàriament dones, pugui ser considerada d’una manera no sexista.
  • Sense caure en un corporativisme que no tindria sentit, donar més crèdit als mestres en molts dels conflictes que poden sorgir amb determinades famílies. Evidentment que no estic proposant que se’ns doni la raó pel sol fet de ser mestres, però evitar tot el contrari, “criminalitzar-nos” i donar sempre la raó a les famílies.

2) Reduir l’horari docent.

  • Aquesta seria una solució fonamental. Està demostrat que no per fer més hores s’obté més rendiment. Les dues hores que hi ha ara a la tarda no s’aprofiten tant, pel cansament d’uns i altres i no té sentit forçar-se quan es podría dedicar la tarda a d’altres activitats. En països com Finlàndia , Japó o Corea del Sud (països capdavanters en l’èxit dels seus sistemes educatius) els alumnes només fan horari de matí i els resultats tots els coneixem. Evidentment que sortiran les veus que diguin que si els nens surten de l’escola a les 13 h. qui se n’ocuparà d’ells, si els pares arriben a casa molt més tard? Idealment, la solució a això seria que ens assemblessim a la majoria de països europeus i poguessim conciliar la feina amb la família, racionalitzant els horaris de treball de les empreses. Com que això em sembla una mica difícil, potser la solució seria que els ajuntaments ajudessin als centres i en col·laboració amb el departament d’ensenyament creessin un sistema d’activitats extraescolars de tal manera que els nens poguessin continuar a l’escola fins a les 17 h. però no fent classe, si no realitzant activitats variades (plàstica, teatre, repàs, tècniques d’estudi, deures…). Els mestres, per una altra banda, podríem fer un horari intensiu, de 9 a 15, amb docència de 9 a 13 i amb dues hores (de 13 a 15) per coordinacions, reunions i treball personal.

3) Pujar el nivell i intentar no mediocritzar a tothom, premiar l’excel·lència i ajudar als que no hi arriben.

  • En relació amb el meu anterior comentari, intentar no igualar a tothom en un mateix nivel (baix), si no instaurar la cultura de l’esforç, premiant a aquells que realment treballen i ho fan bé, amb temaris més el·laborats i una mica més difícils, perquè hi ha molts nens que poden. Evidentment que hi ha també nens que tenen dificultats, això no es pot dubtar, però amb els mestres d’educació especial i l’actuació de serveis externs a l’escola, a l’estil de com es fa ara, n’hi hauria més que suficient.

Aquestes serien algunes de les solucions que se m’acudeixen ara, però segurament n’hi hauria d’altres, que també serien necessàries.
Avui llegia al diari unes declaracions de Joan Estruch, catedràtic d’Institut, que deia que “avui en dia es prioritza la felicitat dels nens per sobre dels coneixements” i la veritat és que jo no puc estar més d’acord amb això. Precisament aquest fet, és el que provoca el que jo anomeno “salto mortale” de la primària a la secundària. Després d’una primària sense pràcticament exigències, amb nivells molt baixos de coneixements, els alumnes donen un “salt mortal”, un salt en el buit i passen a una secundària on ,de sobte, comencen unes exigències a les quals no hi están acostumats.
Després hi ha el que jo anomeno ‘els intangibles’, és a dir, aquelles coses que segurament no es poden canviar ràpidament i amb actuacions diligents, si no que són aquells temes més aviat d’àmbit social i que, com a tals, només poden canviar-se si globalment es dona un canvi de mentalitat, quelcom que és molt difícil.
Els ‘intangibles’ són precisament aquells canvis més importants, però alhora més difícils d’assolir. Com és posible un canvi global en una societat que es basa en el més pur individualisme? ¿com podem conscienciar a tothom en una societat tan permissiva, fins al punt de permetre conferències publiques de personatges completament antidemocràtics, com ara la que farà el líder del Ku Klux Klan a la llibreria Europa de Barcelona? (quan es llegeixi això, potser ja l’haurà fet). ¿S’ha de ser tolerants amb els intolerants, amb els enemics de la democracia? Això seria ja tema d’un altre debat…
En aquest canvi global, a més a més de que la nostra classe política es prengui seriosament d’una vegada l’educació i faci les inversions que són necessàries (no només econòmiques, si no també en qualitat), ha d’incloure també un canvi en d’altres nivells:

a) Els mitjans de comunicació, sobretot les cadenes privades, però també les publiques, haurien de respectar l’horari infantil i no emetre programes no adequats per als nens en aquestes franges horàries. Això és molt difícil sobretot perquè les cadenes privades només tenen un objectiu: l’audiència, i enganxen a la majoria pel “morbo” de ser espectadors privilegiats de les misèries dels altres.

b) Les famílies, que es mouen entre la sobreprotecció i el passotisme, haurien de prendre’s més seriosament l’educació del seus fills, estar pendents de veritat del seu procés educatiu i ser col·laboradors actius amb l’escola, quan moltes vegades són enemics.

c) Els mestres, que hauríem d’implicar-nos més si fos posible en la nostra tasca educativa, seguir més els projectes educatius dels centres on treballem (que són discutibles, com tot…) i estimar, malgrat tot, la nostra feina. En aquest àmbit, tres són els grans problemes i aportacions que els mestres fem al fracàs escolar dels alumnes:

  • La no-reflexió: és a dir, el fet de no utilizar la reflexió per poder avaluar la nostra feina i ser el suficientment crítics per poder modificar en positiu allò que no funciona.
  • L’immobilisme: com a conseqüència directa de la no-reflexió, alguns mestres ens quedem ancorats en una metodología i unes maneres de fer que, en no ser posades en qüestió de manera crítica i reflexiva, queden com incrustades en el nostre tarannà diari.
  • La mediocritat: en el ben entès que la majoria som mediocres (les persones que sobresurten són poques, comptades…) però amb la diferència important de que alguns “mediocres” volem aprendre i ens n’adonem que el procès d’aprendre és infinit, dura tota la vida, i tanmateix mai arribarem a ser “eminències” de no res (però com molt bé va dir Sòcrates per boca de Plató, “és més savi qui sap que no sap”). Després hi ha aquells que creuen que ja ho saben tot, que ja no els cal aprendre més; aquests són els “mediocres” perillosos.

I poc més, segurament al llarg d’aquest curs aniré fent les meves aportacions en aquest bloc i agrairia poder també debatre aquestes i d’altres idees, ja que en el debat i la reflexió està la base de la nostra professió, malgrat tot.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s