Paral·laxi

La paraula del dia és: paral·laxi.

És un terme comú a les branques de l’astronomia o la fotografia. Es tracta de l’efecte que es produeix en veure un objecte des de diferents posicions tenint com a referència el fons sobre el qual projectem la nostra mirada.

Em sorprén no haver trobat accepcions polítiques, culturals o fins i tot econòmiques del terme.

Veiem un exemple: paral·laxi política seria l’efecte que es produeix quan dos líders polítics, de partits oposats, observen la realitat del poble que pretenen governar. Cadascú d’ells, donada la “distància al background” que té, fara una lectura de les necessitats i prioritats del poble que observa.

La “distància al background” seria lo lluny que es trobi aquell polític de la realitat que l’embolta, del seu grau d’empatia i connexió amb la realitat del carrer. Avui dia,  és tanta la distància que separa els governants dels governats que la paral·laxi és una “aberració política” molt comuna. Així doncs, demanaria als acadèmics de la llengua que contemplessin l’accepció política per a aquesta singular paraula.

Quina opinió tens d’aquest bloc? Fes clic al títol d’aquest post si no veus el qüestionari

mitjançantAnswerGarden: Quina opinió tens d’aquest bloc?.

Com és que no ens assemblem a Finlàndia?

En un article recent del Catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona, César Coll, s’esmentava un llibre que analitza el perquè dels bons resultats dels estudiants finesos en proves PISA. És tracta de l’obra de P. Sahlbert, “Lliçons fineses: que pot el món aprendre dels canvis educatius a Finlàndia”.

Breument seleccionaré alguns dels aspectes que ens separen d’aquest model educatiu. Fa gràcia, per no dir pena, que es vulguin obtenir els mateixos resultats que en el país nòrdic tot i no seguir cap de les línies que s’han aplicat en aquest model d’èxit.

• La transformació del model finès s’inicià fa 40 anys. Durant els primers 25 es van establir les bases, acords i es dissenyà el camí a seguir. En els darrers 15 anys han començat a recollir-se els resultats de l’aposta.
  Per contra al nostre país ha hagut un canvi de llei educativa gairebé a cada legislatura. Set en els darrers 32 anys.
• En el país nòrdic, l’educació bàsica dura 9 cursos i la secundària 3. Aquesta educació secundària té dues línies una de caire més acadèmic i altra més professional.
  No cal dir que la durada aquí és totalment diferent 6+4+2. Recordeu quan la primària (EGB) durava 8 anys i el BUP 3 i el COU 1? Allò s’assemblava més al model 9+3 dels finesos, no?
• A Finlàndia només hi ha una avaluació externa al final de l’educació secundària d’orientació acadèmica.
  En el nostre model hi ha dues avaluacions i en el nou projecte de llei (LOMCE) es volen aplicar 6!!
• El professorat a Finlàndia està prou ben pagat, està molt ben seleccionat i té molt de prestigi socialment; a més no hi ha cap sistema de mesures de rendiment centrades en el professorat.
  Aquest punt és radicalment oposat al que existeix al nostre país.
• Les escoles no són afegides a cap “ranking” basat en el rendiment de l’alumnat.
  Aquí s’està començant a utilitzar aquest sistema de rankings i es vol arribar a fer públic.
• A Finlàndia tota la comunitat educativa va a una: consells escolars, famílies, sindicats, empresaris, administració, polítics. Tots vetllant per l’excel·lència i l’equitat com a base de la qualitat educativa.
  Com aquí, oi?

És a dir que per voler obtenir els mateixos resultats que a Finlàndia es prenen decisions totalment oposades.

 

Inici de curs 12-13: participació a Ràdio Tiana

http://www.ivoox.com/ent-inici-curs-2012-2013_md_1422225_1.mp3

Segur que tot això no afecta a la qualitat?

 

Són tantes les retallades en tan poc temps que, de vegades, va bé fer una recapitulació per adonar-se de la dimensió de la tragèdia.

Dades globals

Catalunya és la comunitat on més s’ha retallat en educació. La disminució dels pressupostos dels dos darrers anys és del 13,75%. A aquestes retallades s’afegiran les del govern central.

Destinació de menys recursos als centres

• El sistema educatiu obligatori ha rebut 21.000 més alumnes a Catalunya i, per tant, li correspondria un augment de 1900 professors i professores però s’ha reduït en 340.
• Per tal d’estalviar en personal s’han deixat de cobrir les baixes curtes i els primers 10 dies de les de llarga durada.
• S’han incrementat les hores lectives del professorat amb 1 hora lectiva més aquest curs i una altra més a partir del curs vinent (20h/setmana a secundària i 25 a primària).
• A primària es va retirar la 6a hora lectiva diària dels alumnes passant a 5 hores (una menys que els centres privats concertats).
• S’ha acabat amb la jubilació anticipada.
• Es redueix el nombre de personal PAS (Personal Administratiu i de Serveis) assignat als centres i  no es cobreixen les seves baixes.
• També s’han reduït el nombre de vetlladors, auxiliars i educadores d’educació especial per l’atenció d’alumnat amb Necessitats Educatives Especials (NEE).
• A secundària s’han reduït els programes de qualificació professional inicial per atendre aquests alumnes amb dificultats.
• Desapareixen programes d’atenció a l’alumnat, de tractament de la diversitat, projectes estratègics i d’Autonomia de Centre (PAC), projectes educatius com la reutilització de llibres de text o l’educat 1×1 (actualment 2.0) d’aplicació de noves tecnologies a l’aula, i aules d’acollida pels nou vinguts.
• S’estalvia professorat: augmentant un 20% el nombre d’alumnes per classe (el que implica 30 alumnes/aula a primària, 36 a ESO i fins a 43 a batxillerat).
• Es deixa que cada centre pugui oferir només batxillerat de ciències o lletres; i suspendre l’obligació de fer els nous mòduls de formació professional de 2.000 hores.
• Hi ha menys assignació econòmica, menys recursos didàctics i material destinat al manteniment del centre, (un 20% el 2011 i un altre tant el 2012). Això afecta a: serveis com calefacció, llum, aigua, internet i a materials com fotocòpies o recursos didàctics per biblioteques, aules d’informàtica, tallers de tecnologia, laboratoris de ciències, aules de visual i plàstica, educació física, etc.
• S’han paralitzat els plans de reformes dels edificis i la construcció de nous centres.

Disminució del sou dels professionals

• Els professionals dels centres educatius s’han vist reduïts els seus sous progressivament tot i l’increment d’un 3% del IPC cada any. Les reduccions són d’un 5% l’any 2010, un  5% el 2011 i  un altre del 3% al 5%  per aquest 2012.
• També s’han eliminat partides de les ajudes del Fons d’Acció Social.
• Els estadis passen de 6 a 9 anys condicionats a una avaluació subjectiva.
• Hi ha més dificultats pels permisos de maternitat i la obtenció de les baixes de llarga durada.
• S’ha eliminat la part retributiva corresponent al pla de pensions iniciat fa uns anys sense que es puguin recuperar aquests diners retinguts per l’entitat bancària.

Supressió directa de diversos ajuts socials

• S’han reduït molt les aportacions a les famílies: beques, acollida matinal i ajudes a menjador.
• S’han aturat els plans educatius d’entorn.
• S’han reduït les subvencions a les AMPAs.

Aquest article és un resum-adaptació del post trobat a http://miquelindignat.blogspot.com.es/2012/05/resum-de-les-retallades-en-la-educacio.html

 

“Això és el que hi ha?”

 

Ens trobem a pocs dies de la celebració d’una vaga general. En moments com aquest,sovint, s’enfronten diferents tipus d’opinió a favor i en contra de la mateixa, però hi ha un determinat tipus d’argument que emergeix amb empenta tot i tenir-ne poca força moral: “No podem fer res, … això és el que hi ha”.

Una de les eines paralitzadores d’aquesta societat postmoderna és fer creure al ciutadà que hi ha coses que són com són, inamobibles. Com si la realitat no es pogués canviar, com si sempre hagués estat com ara. És evident que no és així i que al llarg dels temps arreu les coses han canviat. Conscient o inconscientment, amb més o menys mala intenció, sostenir l’argument del “això és el que hi ha” només aconsegueix que la societat caigui en el parany de l’inmobilisme. Els ciutadans es tornen individualistes, conformistes i superficials. Sovint reconeixen que la realitat no és com els agradaria, però han oblidat (o els han ajudat a oblidar) que els canvis depenen d’ells mateixos. Han pensat que exerceixen la democràcia quan van a votar; i la democràcia s’exerceix participant activament en la construcció d’una societat més justa. En aquest sentit, la classe política no ha ajudat gaire quan ha utilitzat el verb “participar” quan demanava el vot al ciutadà. Els polítics ens “consulten” cada quatre anys, una altra cosa és si ens permeten participar mai. No s’ha de confondre consultar amb participar.

L’expressió “això és el que hi ha” fa molt de mal. Tan de mal que, fins i tot, alguns renuncien a un dret reivindicatiu com és de la vaga, que no és una altra cosa que una legítima forma de participar en una societat democràtica.

Reflexionant sobre les idees de Sir Ken Robinson

El programa Redes de TVE sempre ens obsequia amb les millors joies de cada camp del saber. En aquesta entrevista, Sir Ken Robinson (programa Redes) ens analitza el sistema educatiu actual i ens diu que és anacrònic. Es basa en que els tres objectius bàsics que persegueix abastar tot sistema educatiu han canviat tant que el sistema ja no pot assolir les fites pel qual està dissenyat.

Crec que Sir Ken Robinson té raó ens el seu plantejament, però potser jo sóc més mal pensat que ell i sostinc que la transformació del sistema educatiu sí que s’ha fet. No és que s’hagi fet malament, és que deliberadament interessa que sigui així de dolent.

Ken Robinson diu que hi ha tres objectius bàsics que estan a la base de qualsevol sistema educatiu:

• Econòmic. Amb la revolució industrial es pretenia formar els futurs treballadors d’aquell sistema productiu emergent. Avui dia els canvis econòmics globals fan que el model no estigui ben ajustat. La producció es realitza en països asiàtics i la formació dels alumnes d’avui en dia no s’ajusta a les noves necessitats del mercat.
• Cultural. Tot sistema vol que els seus alumnes prenguin consciència de la cultura que els envolta i situar-la vers les altres del món. Amb un planeta més interdependent i complex aquesta missió es fa més difícil d’aconseguir si més no com es feia fins ara.
• Personal. Donar el millor d’un mateix. Que tota persona descobreixi quines són les seves fortaleses. En aquest sentit la cerca del primer objectiu ha conculcat la possibilitat d’aconseguir aquest tercer. S’han prioritzat determinades àrees de saber que s’han associat a l’èxit professional i s’han menystingut altres àrees de caire més pròpioceptives per considerar-les inproductives. Conclou Ken Robinson que tenim una visió molt reduccionista de la intel·ligència.

Sir Ken Robinson defensa un canvi a l’educació que afronti aquests canvis que han deixat descol·locats als sistemes educatius de tants països.

…

I si aquests objectius ja no foren els que es desitja cobrir?

• Econòmic. El canvi econòmic no es modifica, ni atenua. És la població que s’adapta a la nova realitat. Igual que ho va fer davant de la Revolució Industrial. Ara potser es necessiten dues velocitats culturals, aquells capaços de dissenyar els canvis, la tecnologia i la producció dels futurs bens de consum i una massa consumidora amb un paper deliberadament menys rellevant.
  Això justificaria la poca voluntat de transformació que hi ha al voltant de l’educació i la manca d’acord dels representants del poble que tenen percepcions del món antagòniques.
• Cultural. El flux de ciutadans en un món més interconnectat ha augmentat. L’intercanvi de coneixements culturals és més fluïd. Però els models no sempre són compatibles. Els xocs culturals han provocat incomprensió entre cultures, quan no, directament, conflictes bèlics. El paper de l’escola actual ha estat el de lubricar aquestes diferències i recolzar els valors de la convivència sense rebre cap ajut a canvi. Els mercats han utilitzat aquests flux migratoris aconseguint mà d’obra que respongués ràpidament a les seves necessitats. L’escola s’ha vist sense recursos humans, ni materials per fer front al nou escenari.
• Personal. Una escola configurada per impartir un tipus de docència més magistral i tecnològica es troba descol·locada davant un nou alumnat que té accés immediat a la informació i que veu en el professorat a algú paral·lel, algú que ja no “posseeix” el coneixement.
  Es cau a la trampa d’utilitzar les eines on aquest alumnat s’hi troba còmode (immediatessa, baixa reflexió, recolzament visual,…)  i s’implementen solucions que reforcen una educació permissiva, superficial i igualitària (baixant nivells, és clar).

Però i si tot aquest desajustament ja respongués a les noves necessitats globals? Sé que aquestes paraules són molt perverses, però l’escola actual produeix el que el nou context mundial necessita.

Per una banda el sistema educatiu produeix dos tipus d’alumnat: una petita quantitat que rep una formació elitista i un gran gruix de ciutadans (tot i que més que mai amb titulació universitària) que formaran part de la massa consumista que alimenta els mercats.

També hi ha una identitat cultural més difuminada i fins i tot enfrontada on l’únic que sembla tenir sentit i marcar el “tempo” de la societat sigui l’economia.

Finalment es produeix un ciutadà més individualista, més interconnectat (pel massmedia i internet), però més difícil de mobilitzar. També un ciutadà més superficial, conformat amb els beneficis immediats i menys capaç d’aprofundir i participar en la transformació de la societat en la que viu.

Aquesta escola, la que produeix aquest tipus de societat, potser ja respon a les necessitats d’aquest nou món on el capital és més important que les persones i on els drets socials estan al servei de l’economia i no a l’inrevés.

L’escola sola no pot crear un nou món. Tota la tribu ha d’educar a l’individu, però la tribu està fent un tomb per Wall Street.

 

Com he entés la crisi

La crisi en quatre passes on Prezi

Converses amb …

Aquest article pot obrir una sèrie de post d’opinió inspirats en converses informals que vaig tenint per aquí i per allà.

El meu perruquer

En … anem a dir-li Lluís és un home afable de conversa fàcil que tracta a cada client segons creu que opina. En Lluís, però, sempre deixa entreveure el seu pensament. Aquest, tot i poder xocar amb el del client, sempre acaba encaixant amb el de la persona, que satisfeta pels serveis, acaba pagant. Així es guanya la vida en Lluís, el meu perruquer.

Avui, encara no sé com, sense gaires preàmbuls, ens hem embolicat a parlar de la crisi… Molt originals no som, no.

– Aquí la gent ha estirat més el braç que la màniga! – assegurava en Lluís.

– Home Lluís, el que els bancs permetien. Si anaves al banc a per 100.000 euros i t’oferien 120.000 sense aparents contrapartides. Què vols?

– Sí, però ara aquesta gent està entrampada.

– Òstia Lluís, què vols?  Si cada vegada ens retallen més el sou i ens fan pagar més impostos. Com vols que no estiguem entrampats. La feinada que tinc per arribar a final de mes. I a casa, per sort, no estem a l’atur.

– Sí, sí, però és que el que no pot ser és que anem pagant un ministre d’interior, un conseller d’interior i tanta duplicitat de càrrecs que té aquest país. Massa “mangante”. – diu en Lluís mentre les seves tisores em repassen el clatell.

Les converses amb en Lluís són així. Fan uns salts estratosfèrics. S’han d’esbandir tots els arguments en la breu estona que dura el tall de cabell. I, és clar, es passa de la facilitat creditícia que hi havia abans de la crisi a la duplicitat de càrrecs de l’Espanya de les Autonomies sense idea vinculant que les uneixi.

– Lluís, aquestes coses son les que alguns volen que opinem. – he seguit sense saber com lligar una cosa amb l’altre.

La conversa va escalfant-se i arriba la frase que em toca la fibra.

– És que cony! No, si … amb en Franco viviem millor!

Ja s’ha passat! Aquestes frases em posen com una moto! Com es pot dir una cosa així tan alegrement? No li tinc en compte. Se que és un bon tio, però se li escalfa la boca. De vegades, penso que hauria de ser més vehement amb aquest tipus d’afirmacions, però òndia fa molt que el coneixo i …

– No Lluís, no! El que ens pot passar és que per culpa de restar paral·litzats davant de les injusticies socials que es comenten i, més ara amb les mesures davant la crisi perdem les llibertats i drets que es van guanyar en la transició. La gent no parem de queixar-nos, però pocs fan res. Ens ho treuran tot d’una volada i, quan no tinguem els drets pels quals es va lluitar, ens tocarà tornar a lluitar per aconseguir-los un altre cop o pitjor encara …

M’han sortit les paraules de seguit; encés per l’afirmació de’n Lluís. No sé si m’ha escoltat. En aquestes converses es parla molt, s’escolta poc i es canvia d’opinió inicial encara menys.

Amb el seu mirallet, em mostra com m’ha deixat el clatell. Quines mans que té aquest home! Li faig que sí amb el cap, aprovant la seva obra. La conversa arriba a la fi. Li pago content per tasca i conversa i marxo tranquil. Sé que no m’ha tallat el cap cap franquista, però em preocupa l’alegria amb que es fan servir aquestes afirmacions.

Apologia del franquisme com a il·lustració d’un descontentament social.